Under the moonlight

Avui és lluna Plena i, casualment, no estic inspirat. Per uns moments he deixat de recordar aquelles nits fosques de tardor on Selene lluïa com ningú més sobre els nostres caps, en un firmament ple d'estrelles contaminades i fosques. Al menys, això és el que es pot intuïr des dels racons d'aquesta ciutat. Però si, no us he d'enganyar, l'he vist i m'he quedat fixat mirant-la durant una estona, quan me'n recordo ho faig.

De fet, ho vaig fer ahir, de tornada cap a casa, mentre la remor d'uns carrerons adormits i solitaris acompanyava un passeig en busca d'un taxi que ens portés a casa. One hour after midnight, we were already on the 16th. La lluna brillava clarament entre uns pocs núvols que l'acompanyaven. Té el seu encant recòrrer la ciutat a peu, en taxi o en bicicleta quan la majoria de la gent dorm. De totes maneres, ahir estranyament hi havia molt moviment. Va estar bé, molt bé, un dimarts tranquil per anar a dormir calmats amb la lluna plena.

And now it's wednesday evening, the moon stills shines while giving some light to my room, to my life, to my silent night, just a piece of music sounds around me "...and I will frame this moment in time. Troubles come and troubles go. The trouble that we’ve come to know will stay with us till somebody decides to go". Sometimes I love this kind of lonelyness. May impossible dreams come true? Maybe. Maybe that's enough, that stuff, that stuff.

Per a qui li vaig prometre un post pel seu aniversari, avui per fi si, va per tu.
And also for you... what about if you take me for a walk in Hyde Park and we get lost in Versailles gardens?