Un Nadal Així

He recuperat , entre els meus arxius un text escrit fa 11 anys... suposo que ara gràcies a les noves tecnologies podem mostrar en públic allò que fa uns anys no era tan fàcil fer....

Eren quasi tres quarts de vuit, quan l'intent de sortir al carrer es va veure frustrat per l'inquiet vent que vigilava tot el barri. Be, no del tot. L'intent va existir i el fet es va produïr, però aquell vent encara era més fort que el de la nit pasada, així que vam haver de tornar a casa.
La nit pasada. Sí, recordo molt bé encara aquella petita ventada que corria pels carrers amples de la ciutat. Un cop acabat el dia, caminàvem a la recerca d'un taxi, però un taxi d'aquells que tenen ganes de treballar, un taxi d'aquells als qui el fred no ha tret els colors. Era molt difícil, perquè uns corrien i els altres no es movien. I nosaltres només cercàvem un d'aquells que es traslladen pels carrers a una velocitat moderada, encara que les ganes de tornar a casa n'haurien optat per un de més ràpid; però aquests no paraven.
El que no pensavem fer pas, era esperar ne un allà parats, quiets, congelats pel càlid fred. Continuàrem caminant. Ara ja no calia buscar un taxi, les ganes d'arribar a casa impulsarien cada cop més rápidament el nostre aparell diligent. Quedava poc, de fred potser també en quedava poc.
No. Ara, no ho sé de ben cert però, suposo que tots dos tindriem una enveja indescriptible sobre aquells que ara ja eren a casa, dormint. Potser no. Potser sí. Era només una il.lusió? O potser no era res més que l'acció de la nostra imaginació? No. Ho estavem aconseguint. Més ràpid del que pensàvem, però ho estàvem aconseguint. Erem nosaltres DOS. Instants després, aquell ADÉU transitori es veuria trencat en dos camins, un d'uns vint i cinc metres i un altre unes quantes vegades més gran. Ara ja no érem dos. Ara érem un i un. Aviat seriem només un. I, aviat l'enveja també seria només d'un. I de l'altre, potser. Però el vent va fer que aquells últims metres semblessin el doble. Millor. Bé només van ser minuts. Ara ningú tindria enveja de ningú. Ara, aquelles converses i aquells moviments es veurien trencats pel poder de la son. Potser l'endemà tornarien a despertar. Ara, era Nadal. Ara, tot era així.

Nadal 94.
Agusti Romero